Qual s’es un jorn, a la raja del solelh de Castèlmaure, enpegosit los dets amb la sang fruchosa del granache o sap : lo vin, cal qu’aja lo gost a çò qu’es. A son terrador. Lo gost a vertat. A una vertat fonsa, fonzièira, terrenca, que jamai la remplaçaràn pas totes los falsflòris de la vinificacion e de l’enologia. Que çai se veja pas cap de plaidejar per una forma d’ignorantisme, cap d’arcadisme virgilian, mas lo vin es e deu demorar filh de sa tèrra. Parièirament, sa sinceritat, sa grandor tanben passan per la man calosa del copaire, pel trabalh e lo respècte del sòl e la susor dels òmes. Las vendémias, que gisclan cada an de la meteissa bota coma totes los vièlhs rituals umans, decèlan ben l’ambigüitat dels ligams qu’unisson l’òme amb la natura. Lucha e amor. D’un latz, los ancians qu’a las vinhas li disián de « galèras », amor de la penda, de la rocassilha, del climat. D’autre latz, aquel vinhairon que, d’escondut, parla tendrament a sas vièlhas socas per las benastrugar, per las mercejar…>>>(2)
