muntanya màgica

força tel.lúrica

frontera

mà d’homes

estàtua vivent

de tots colors…

baixada al celler

gustos del sud

lligams de la sang

pràctica


contacte

 
On sóc ? Indefectiblement, aquesta pregunta us turmenta quan, des del primer dia, la vostra mirada, des de les vinyes de Castelmaure, s’atura sobre la serra. La feixuga muntanya àrida, ajupida com una vella lleona endormiscada, petrificada, només us parla del Sud. El vostres ulls pensen en les serres andaluses arroentades pel sol de migdia. En la dolcesa dels ocres de l’Atlas a l’horabaixa. En la violència de la pampa argentina, si el vent s’aixeca.

Car no s’ha de subestimar la serra. Aquesta muntanya màgica, com una mena de corona calcària rosegada per la vinya, protegeix amb la seva llargada el petit altiplà de Castelmaure de les ciclotímiques influències marítimes. En els seus plecs sobreviuen, en un perpetu combat amb la roca, sòbries garrigues l’única coqueteria de les quals resideix en els potents efluvis de la farigola, del romaní i de l’espígol. En les seves entranyes s’amaguen fonts, coves i molts altres misteris. A la llum mediterrània de la serra respon, al Nord, la fosca i cantelluda brillantor de llargues colades d’esquists negres. Aquí, com passa a Còrsega, la densitat de la màquia, que dubta entre el verd i l’antracita, cobreix els vessants dels alts turons annexats des de temps immemorials pels feixucs grups de senglars el pèl dur dels quals s’agermana amb les tonalitats del sòl. Entre garrics, ginebrers, arboços, moreres i estepes, subsisteixen camins, senders en els quals l’home rarament obté el dret de pas.